HISTORIA

Salvem Can Sellarès

            Quan revisem qualsevol document en les hemeroteques de Gavà veiem que hi ha un frase que es repeteix constantment:
“La història de La Roca és també la història de Gavà”.

Per què? Ara ho expliquem.
Els germans Matías, Josep, Martí i Àngela Roca, que a Manlleu es dedicaven al negoci de foneria, es traslladaren a Gavà, on l’agost de 1917 varen inaugurar la seva nova fàbrica, que aviat se’ls va quedar petita, a l’ampliar-la a altres línies de producció. Tant és així que l’any 1930 varen créixer amb noves naus a Viladecans formant així un únic complex industrial a cavall entre ambdós municipis. I avui, com és públic i notori, La Roca encara està en plena activitat.

A primers del segle XX, Gavà –ens referirem sempre a Gavà perquè en aquesta ciutat és on ens hem documentat, encara que de la Plataforma Salvem Can Sellarès en formen part veïns i veïnes també de Viladecans– era un poble eminentment agrícola especialment dedicat al cultiu de la vinya, amb poquíssima indústria, llevat, potser, de l’explotació de les mines de les Farreres–, però gràcies a la proximitat de Barcelona i les seves bones comunicacions, a Gavà, a part dels germans Roca, molts altres industrials hi varen obrir les seves fàbriques:  la Bòbila dels Querol (1903), l’Elèctrica del Llobregat (1909),  Galvanitzats Tena (1912),  les factories de Les Cintes (1924),  Les Panes (1927), i dels Hules (1931),  etc.

L’atracció, doncs, de les noves indústries va fer que el poble tingués un gran creixement amb l’arribada de ciutadans procedents de molts altres llocs d’Espanya, especialment Andalusia, Extremadura i  València. Tan gran va ser  el flux de nouvinguts que volien treballar en les noves factories que la població de Gavà va passar dels 1.982 habitants de l’any 1910, als 5.054 l’any 1930; als 14.000 l’any 1950, arribant als 24.213 l’any 1970, sense que els serveis creixessin en la mateixa proporció. Es diu als arxius consultats per la redacció d’aquest breu apunt històric, que l’any 1968 Roca donava feina a mig Gavà i en donarem unes dades: el nombre de treballadors d’aquesta indústria l’any 1919 n’eren 30; 720 l’any 1930 i  6.956 l’any 1977.

En aquest context de precarietat, els germans Roca, amb una visió diferent de cóm fins aleshores ho havien vist altres empresaris, varen aplicar un programa social molt ampli, de caràcter paternalista, que compensava els baixos salaris i les dures condicions laborals; i també així –per què no dir-ho– afavoria la submissió dels obrers. Varen prendre consciència també de la manca de serveis de tot tipus –sanitaris, educatius, culturals, etc.– i amb fons de la família es varen construir diferents equipaments tant a Gavà com a  Viladecans:

  1. Un economat (1940), avui desaparegut, on els treballadors gaudien de preus especials en la compra de tot tipus de productes, a Gavà.
  2. L’escola d’aprenents iniciada el 1941 destinada a capacitar futurs quadres, avui també desapareguda, a Viladecans.
  3. El col·legi dels germans de la Sagrada Família, el 1952, avui amb centenars d’alumnes, a Gavà.
  4. El centre cultural parroquial, el 1952, avui propietat del Bisbat, en estat d’abandó, a Gavà.
  5. L’Hospital de Sant Llorenç, el 1953, avui de referència a la comarca, a Viladecans.
  6. El centre social, cultural i esportiu Can Sellarès, el 1953, avui a l’àmbit del nou planejament,  a Viladecans.
  7. El col·legi de la Immaculada Concepció, el 1955, avui també amb centenars d’alumnes, a Gavà.
  8. L’escola Àngela Roca, a Viladecans.
  9. La nova parròquia de la Mare de Deu de Sales, a Viladecans.

            I també  es construïren barris sencers d’habitatges assequibles per l’època, on encara hi viuen centenars de famílies:

  1. El poblat Roca,  el 1960, al terme de Viladecans.
  2. Els habitatges del Congrés, el 1974, al terme de Viladecans.

            També la companyia Roca va implicar-se en  millorar els col·legis ja existents, entre altres actuacions. Gràcies a les seves aportacions econòmiques, per exemple, es va poder instal·lar la calefacció i dutxes d’aigua calenta a les escoles Salvador Lluch de Gavà, etc.

A més, i malgrat que l’estat garantia una renda mínima en cas de jubilació i malaltia, els germans Roca varen voler anar més lluny, emprenent també accions assistencials, sempre amb vistes a millorar la qualitat de vida dels seus treballadors. Amb aquesta finalitat, per exemple, varen fundar la Caja de Previsiones y Socorro i un Subsidio para la Vejez, a banda de contractar, també, una assegurança de malaltia i maternitat pels treballadors. També varen contribuir amb fons particulars, a la constitució de moltes entitats culturals i veïnals, entre elles, la Coral Sellarès, el Club Ciclista gavanenc, el Club de bàsquet, la  Unió de cooperadors (1929) creada per un grup de treballadors de Roca, però també amb fons de la família,  la Societat Cultural, el Patronat Catequístic, etc.

Amb totes aquestes iniciatives la vida social, cultural i esportiva de Gavà fou exemplar, i així va ser durant molts anys. Però l’empatia i gentilesa dels Roca vers els seus treballadors, de procurar-los tants i tants beneficis socials, va anar minvant fins a desaparèixer a partir dels anys 80’s, quan amb l’entrada de capital americà, l’empresa poc a poc es va anar traient de sobre tot allò que no estès  directament relacionat amb la producció. També la finca de Can Sellarès, però aquest equipament amb unes condicions especialíssimes, com veurem a continuació. 

Can Sellarès, que resumeix les pretensions socials de la família Roca, ha estat, de sempre, el buc insígnia de la política social de l’empresa. Així ho diuen totes les hemeroteques locals i està en el record de tots els veïns i veïnes de Gavà i Viladecans. De tots, sense distinció d’edat ni classe social.

Els germans Roca varen comprar  els terrenys de Can Sellarès, el 20 de setembre de 1955 i després de restaurar íntegrament la masia, al seu voltant hi varen construir diferents pistes i equipaments esportius, un parc, i jardins. I  més tard una piscina. El complex de Can Sellarès, va ser inaugurat l’any 1953 i amb aquelles magnífiques instal·lacions la família va veure acomplert el seu anhel: oferir als treballadors un ampli espai d’oci i esbarjo, perquè també eren conscients que el rendiment a les cadenes de producció depenia molt de l’estat físic i psíquic dels empleats.

Per a vehicular totes les activitats, a l’empara de Can Sellarès es va crear l’Agrupació Cultural-Recreativa, enquadrada dins de la secció del que aleshores era Educación y Descanso del sindicat vertical de l’època, que abraçava diferents seccions: infantil, juvenil, basquet, beisbol, futbol,  handbol, excursionisme, biblioteca, cinefòrum, rondalla, cant coral, sardanes, escacs, hoquei, i moltes altres que s’hi van anar afegint amb el temps, com cicles de conferències, préstec de llibres, dinars de germanor, trobades culturals, exposicions, xerrades, etc.

Les activitats tutelades per la família –directament o a través de la societat–  hi varen tenir lloc des de la seva inauguració l’any 1953 fins a març de 1988, quan l’empresa va vendre Can Sellarès, que va passar a ser propietat municipal, però amb la condició inexcusable de mantenir-ne l’ús públic i les activitats socials, culturals i esportives que fins aleshores si havien desenvolupat.

Ara, però, d’uns anys ençà, els ajuntaments de Gavà i Viladecans han decidit que no, que aquella condició imposada l’any 1988 quan els van vendre la finca, de que Can Sellarès s’havia de destinar sempre a activitats esportives i cultures, i que s’havia de mantenir el seu ús públic, ja no és condició; que els nous habitatges que pretenen construir-hi, malmetin l’entorn i que només el ciment sigui senyal de progrés i futur.  Increïble! Tot plegat per impedir que el jovent segueixi jugant, com sempre, en els camps d’esport, que la gent gran gaudeixi dels seus jardins i que les famílies  puguin passejar-hi.


En quin cap cap que vulguin destruir-ho?